dijous, 15 d’octubre de 2015

'Les veus del temps.'

Aquestes últimes classes hem estat parlant (més bé, sintetitzant) alguns dels poemes del llibre que tenim aquest trimestre 'Les veus del temps'.

Quasi tots parlen de temes amorosos, ja siga amb melancolia, enyor, etc. Pense que són temes a tractar molt universals, per que tot el món una vegada en la vida encara que siga han sofrit, o sentit l'amor, i cadascun pensem en el nostre cas. La gent quan parla d'amor es pensa que sempre es fa referència a l'amor de parella... i també pot ser perfectament, amor a seques -col·loquialment- és a dir; també es pot parlar perfectament de l'amor de família, amor a la pròpia terra, amor a l'art, etc. En una classe comentarem a l'autor Ibn Khafaja, el qual es va convertir en el model a seguir de molts poetes, fins al final del regne de Granada i va ser considerat el poeta andalusí per excel·lència, utilitzava molt les descripcions, i personalment considere açò molt important a l'hora d'escriure, siga l'obra que siga.

Ací us deixe un poema que a mi m'agrada molt. Espere que les classes de valencià continuen tractant d'escrits antics, ja que pense que és una bona forma de saber sobre la nostra història.




El tall de les espases ha tacat
de sang ma casa i la seua horta.
Amb sofre i foc li han socarrat la cara.
Qui et mira vessa planys i queda mut!
Has vist fugir de colp els habitants,
València meua, terra desgraciada;
els monuments, enderrocs del destí,
com tu, ciutat, s’afonen i s’esborren.
Ara, jo em sent recitant per als savis
senyors que amb goig i estima la poblaven:
tu ja no ets tu, València, no ets tu;
ja no hi ha cases a les teues cases.
Ai, aquest exili que fa que em senta trist!
Ai, aquest viatge que fa més lluny el que és lluny!
Ai, aquesta separació que em du on vull!
Ai, aquesta casa on cap eco no respon!
Els meus ulls ploren per tu
en no poder ofrenar-te el cor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada